LA CITTÀ INFINITA

La città infinita és una performance participativa. Un treball en equip, un joc de construcció i cooperació per crear i recrear espais urbans, utilitzant, exclusivament residus industrials, principalment de fusta. La construcció de la ciutat comença des de l’indret més familiar i conegut: la pròpia casa.

Cada habitant viu a prop d’un altre i els veïns es poden trobar, construint un camí que els connecti. D’aquesta manera, poden projectar junts el desenvolupament de la ciutat, intercanviant les idees, unint forces i multiplicant les energies creatives.

(Idea i realització: Mao Fusina y Roberta Genova.)

Tenint en compte com funciona i en què es basa el projecte de la Città infinita crec que és especialment interessant remarcar certs aspectes que crec que poden ser aplicables a qualsevol activitat duta a terme amb alumnat. 

M''agradaria comentar la manera de presentar el projecte. Com he dit en altres entrades, com la de per fer el retrat d'un lleó, la manera de presentar el treball és molt important, és a dir, la posa en escena i la manera d'introduir-lo. En el cas que estic comentant avui la situació dels elements  i el concepte d'ordre criden molt l'atenció. Com podeu veure en la següent fotografia l'espai de joc esta delimitat per una gran moqueta fosca. Això ajuda a poder saber als propis participants fins a on poden construir la seva ciutat però alhora permet destacar molt més les construccions. De la mateixa manera podeu apreciar com els llums de la sala estan baixos per crear un ambient de calma i així afavorir la relaxació. Per últim vull posar especial atenció a com les peces estan situades. Totes les peces estan dins de capces al voltant de la moqueta. Quan una persona entra a la sala, vol participar i veu com està tot organitzat, segurament, quan hagi acabat de jugar i marxi, recollirà el material i ho deixarà tal com ho ha vist en entrar. 

Podem traspassar aquests fets a la nostra aula?

Personalment crec que fomentar ambients amb calma és important, trencar la rutina d'estrès, d'anar amb pressa a tot arreu. Abaixar el llum és una bona estratègia per aconseguir-ho.

També crec que tot i que saber controlar l'espai del qual es disposa és molt important, al principi potser és interessant fomentar l'ús de limitacions com la moqueta. Moltes vegades a les escoles totes les feines estan molt pautades i quan una mestra dona tasques sense delimitar els alumnes es perden i no saben que fer.  Durant la meva estada de pràctiques he dut a terme una activitat on els alumnes havien de dibuixar tots els ingredients que veiessin en un vídeo en un foli en blanc. Un cop havia repartit el foli molts d'ells em van preguntar que com ho havien de fer, que si havien de fer columnes o files o moltes altres opcions. En veure la seva reacció, hem vaig adonar de la poca imaginació que se'ls deixa utilitzar i com es talla la seva creativitat en gairebé totes les activitats pautades que es duen a terme. De la mateixa manera ens passa a nosaltres. Tota la nostra vida hem estat ensenyats per dur a terme tasques pautades i quan hem de realitzar treballs totalment lliures ens sentim perduts.

Per últim la manera de tenir el material és molt important. L'organització en una aula és important, però en una aula de plàstica o un taller encara més. Si totes les coses estan al seu lloc, els alumnes saben on poden dirigir-se per trobar-les i on han de deixar-les posteriorment. D'aquesta manera el temps de recollir és molt més ràpid i autònom. Hem d'ensenyar a l'alumnat a recollir, que la feina no acaba quan han acabat de pintar o de fer l'activitat si no quan han acabat de recollir-ho tot. Aquest fet hem recordar a un famós programa de la televisió que molts dels alumnes veuen: Masterchef. En aquest programa podem veure com tant els nens com els adults que hi participen quan acaben de cuinar es queden a recollir i a netejar. Podríem fer-los veure mitjançant aquest programa la importànci aque té el fet de recollir.